L’últim cop que va ser al
Terra Dolça, ara fa uns cinc mesos, res feia pensar que li faltava poc per
deixar-nos. Érem pocs, amb prou feines una vintena, però ens va donar, un  cop més, una lliçó magistral del que significa
una llengua (en aquest cas, la nostra). Pels cops que vaig parlar amb ell per
telèfon per tal de concertar el dia de la xerrada i per la visita que aquell
dia ens va fer, de seguida em vaig endur  una sensació que crec que és molt real: en
Joan Solà era un homenot amb totes les de la llei. Tot i ser molt conscient del
carisma que desprenia i dels silencis d’admiració que hi havia cada cop que
obria la boca, tenia una virtut grandiosa: li agradava escoltar, copsar les
opinions de la gent i fer participar a tothom de la xerrada. En Joan Solà era i
és el filòleg i lingüista del poble, algú que provenia de la base i que d’allà
no es va voler moure mai. I des d’allà ha sabut fer-nos entendre com n’és
d’important defensar el català si volem defensar el país i com n’és d’important
defensar el país si volem defensar el català. Sentir-li explicar amb la
senzillesa d’un sol exemple què significa parlar una llengua i no una altra fa
entendre, a qui realment ho vol entendre, que la desaparició d’una parla
equival a la desaparició d’una manera d’entendre el món. Jo em vaig quedar amb
l’exemple de la diferencia entre caixa i capsa, però n’hi ha un munt.

Ens va deixar el dia que
no sé quin carai de tribunal espanyol donava la raó al partido popular i obligava  a
què els ajuntaments de Barcelona i Lleida no poguessin utilizar el català com a
llengua preferent en les seves relacions administratives. Ens va deixar el dia
que el català moria una mica més. Escoltant la Patricia Gabancho
en una tertúlia el dia després de la seva mort, deia una cosa molt certa: mala
senyal quan un filòleg mort preocupat.

És feina nostra, doncs,
aconseguir desterrar les preocupacions del mestre. Ell s’hi va esforçar al
llarg de tota la seva vida des de les aules, des de les sales d’actes i des dels
seus llibres, i va fer caure la cara de vergonya a tots els polítics el dia
que, des del paraninf del Parlament, els hi va explicitar a la cara l’única
sortida possible i viable si volem que el català tingui futur.

El dia del seu funeral, a
la Universitat
de Barcelona, el seu net deixava molt clar, per si algú encara no ho havia
entès, que si eren allà era perquè el Palau de la Generalitat i els que
l’habiten no tenien dret a retre cap honor a una persona a quí tenien oblidada.
El dia del seu funeral, una senyora, de manera espontània, es va posar a
entonar Els Segadors i tothom, absolutament tothom, la va seguir. Llengua i
país, país i llengua: una simbiosi que alguns intenten destruïr amagant-se sota
la demagògia del bilingüisme i la llibertat.

Aquest darrer dissabte
d’octubre, una altra institució del nostre país, segurement la més important,
cometia un altre oblit imperdonable: el Barça ens va regalar cinc gols però
se’n va oblidar d’un sisè, i no va recordar en Joan Solà amb un més que
merescut minut de silenci abans de començar el partit.

La llista de greuges, com
poden veure, no sé si la podriem acabar mai. Ens queda doncs, a la societat
civil, fer que tota la feina i l’obra d’en Joan Solà no sols no mori mai, sinó
que serveixi per aconseguir allò que és bàsic i indispensable per la supervivència
d’una llengua: que s’usi sense complexes a tot arreu.

Guim Pros i Tàrrega
(membre de la CUP Sant
Cugat)