No és el nostre estil

Núria Gibert i Dasca (membra de la CUP Sant Cugat)

Fa anys que mares i cosins ens adverteixen sorneguerement, " te'n cansaràs", " jo a la teva edat també era  revolucionari". He sentit tants professors de totes les institucions plantejar-me  falsos dilemes;  "has de pensar en tu, perquè ningú ho farà per tu", que n'he perdut el compte. I he aguantat desafiant les mirades condescendents que de tanta poltrona escarxofada  sortien dirigides cap a mi,com lluç mort des del  cove.

La malaltia no s'ha curat amb l'edat, sinó al contrari; assemblea rere assemblea, debat rere debat, hem construït el que es podria dir, un imaginari col.lectiu. Podríem haver marxat d'aquest tan defenestrat poble, a Sant CUgat no hi ha res a fer.. fugir a algun poble on siguem més ben rebuts, lloguers assequibles, i menys pantomima. Podríem avergonyir-nos cada cop que algú pregunta maliciós, "a Sant cugat teniu molta pasta no?", podríem haver decidit fer de l'ociositat bandera i rendir-nos anestessiats a les delícies de l'hedonisme, potser ni tan sols això; podríem haver agafat un escut de ferro i immobilisme i fer  cul en l'irremedeisme tot seient en una  terrasseta a comentar què malament que va tot, que quina injustícia, que quina merda, que ningú fa res, i menjar-nos tot seguit les braves...Podríem no dir que som de Sant Cugat o dir-ho però fluixet.Podríem estar tristos i rendits.

Però no és el nostre estil.

Ara, les mares i pares  ja no es desesperen i vénen  als actes i ens indignem a l'unissò amb les notícies, els veïns aprofiten l'ascensor per comentar la jugada efervescents, pel carrer corre una brama que tot està per fer, i que ara sí, tot és possible.. Sospito que no és cosa d'un dia, sospito que té a veure amb la tenacitat nascuda del "no s'és res si no s'és poble" .  Sospito, digueu-me perspicaç que una crisi financera previnguda i injusta i els desastres ecològics i la desemmascarada definitiva de la societat del benestar han ajudat, però també vull pensar que en aquest despertar hi ha tingut a veure fer festes alernatives, jornades sobre cooperativisme, vagues generals i denúncies a empreses de construcció,dir cada dia que l'especulació ens arruïnaria i quan així ha sigut plantejar un nou model de ciutat, també acusar als qui es creuen que els carrers són seus i fer-ho fort i clar, treballar en i amb les entitats sense esperar res a canvi, muntar consultes populars i veure que som més forts dels que ens pensem. Obrir casals autogestionats, cicles de cinema crític, convidar a participar,quedar-nos a aquest nostre poble. Perquè és el nostre, perquè necessita que el defensin, perquè ens han fet creure que no hi cabíem... però fugir no és el nostre estil.

Entrar a l'ajuntament no és un fi. Ho diem i ho mantenim. I sabem que costa d'entendre perquè fa molts anys que als ciutadans se'ls enganya, però per nosaltres,  l'Ajuntament és una altra manera, com totes les que hem fet i seguirem fent, per a canviar les coses. Des de baix i  per tot arreu.

Perquè aquest sí  que és el nostre estil.

N. Gibert